Necessitem instal·lacions per gestionar els residus i produir energia renovable. Fer-les compatibles amb la cura del paisatge i la confiança de la població exigeix compartir els projectes des del principi i assumir responsabilitats entre tots.
Taula de continguts
- Explicar els beneficis i assumir els impactes
- Reconèixer la història del territori
- Compartir el projecte quan encara es pot millorar
- Trobar una escala viable i un futur compartit
En les converses que hem mantingut amb agents socials de territoris on es plantegen noves instal·lacions, apareix una tensió recurrent: es vol activitat econòmica, ocupació i oportunitats per als joves, però també es vol preservar el paisatge i evitar les molèsties de qualsevol transformació. Totes dues aspiracions són legítimes. De vegades resulta difícil acceptar que el desenvolupament deixi una empremta visible; altres vegades, el que es qüestiona és la dimensió d’aquesta empremta, la seva ubicació o el repartiment de les seves conseqüències.
Una planta de gestió de residus, una instal·lació industrial o un parc d’energies renovables modifiquen l’entorn. Hi haurà edificis, equips o accessos on abans no n’hi havia. Cal estudiar si aquesta ubicació és adequada, quines alternatives existeixen i com reduir-ne l’afectació. Necessitem afrontar aquest dilema col·lectivament, entenent que exigir condicions a un projecte també pot ser una manera de definir quin desenvolupament es considera compatible amb el territori.
Aquí pren sentit la llicència social: la confiança i el grau d’acceptació que un projecte construeix amb la comunitat que hi conviurà. No substitueix els permisos administratius ni s’obté amb una campanya de comunicació. Requereix una relació que es mantingui durant tota la vida de la instal·lació.
Explicar els beneficis i assumir els impactes
Al meu entendre, hem de defensar amb claredat la necessitat d’aquestes infraestructures. Generem residus que hem de gestionar i consumim energia que volem obtenir de fonts renovables. Si rebutgem sistemàticament les instal·lacions que ho fan possible al nostre entorn, traslladem a altres territoris les càrregues del nostre consum. Treballar des de l’àmbit local i per a l’àmbit local significa assumir part d’aquesta responsabilitat, amb coordinació supramunicipal i un repartiment just dels esforços.
Ara bé, la necessitat general no justifica qualsevol projecte, en qualsevol lloc o a qualsevol escala. Els promotors han de demostrar la utilitat de la seva proposta i la seva adequació a l’entorn. El paisatge forma part de la identitat, del benestar i, sovint, de l’economia local. Valorar-lo obliga a estudiar alternatives d’emplaçament, aprofitar espais ja transformats quan sigui possible i considerar els efectes acumulats amb altres activitats.
Aquesta avaluació ha d’incloure la disponibilitat d’aigua i energia, l’ocupació del sòl agrari i la continuïtat de les activitats existents. En alguna de les anàlisis sobre llicència social en què hem participat, l’aigua apareix com una preocupació transversal. Una inversió pot crear ocupació i, al mateix temps, competir per recursos necessaris per a l’agricultura o altres empreses, o comportar el risc de contaminar aquest recurs. La proposta ha de demostrar com resol aquestes compatibilitats i quins límits està disposada a respectar.
També cal concretar què hi guanya la població: quina ocupació es preveu, amb quina qualificació, quines oportunitats tindran les empreses locals i quins recursos o serveis retornaran al territori. Des de la simbiosi industrial, té un interès especial explorar si la nova activitat pot aprofitar recursos residuals d’empreses properes o subministrar-los materials i energia. Aquests beneficis s’han de poder explicar i comprovar, distingint els compromisos ferms de les expectatives.
La mateixa exigència s’ha d’aplicar als riscos. No és creïble prometre una absència absoluta de molèsties o incidències. Cal explicar quines emissions, olors, sorolls, moviments de vehicles o altres afectacions pot generar cada projecte, com es preveu reduir-los i qui en verificarà el control. La ciutadania ha de saber què es mesurarà, com podrà consultar els resultats i què passarà si es detecta un incompliment. Reconèixer els límits del projecte és una condició per generar confiança.
Reconèixer la història del territori
Cada projecte arriba a una comunitat que ja té una història. Allà on s’han concentrat infraestructures, indústries o instal·lacions energètiques, una nova proposta pot despertar la sensació que es torna a demanar un esforç als mateixos. L’experiència amb molèsties anteriors, amb promeses complertes o incomplertes i amb la resposta de les institucions condiciona la confiança. Aquesta memòria territorial ajuda a comprendre per què una instal·lació tècnicament similar pot rebre’s de manera diferent en dos llocs.
Per això, la corresponsabilitat local ha d’anar acompanyada d’equitat entre territoris. Gestionar els nostres residus i produir energia a prop d’on es necessiten no es pot convertir en una justificació per concentrar indefinidament les càrregues en determinades comarques. Cal una planificació que consideri el que cada territori ja suporta i reconegui la seva contribució al conjunt. La capacitat d’acollida s’ha de valorar tenint en compte aquesta realitat acumulada.
Compartir el projecte quan encara es pot millorar
Hi ha un temor que hem de posar sobre la taula: informar aviat pot facilitar que s’organitzi l’oposició i que la inversió marxi a un altre lloc. Aquesta possibilitat pot portar a comunicar el mínim i esperar que la tramitació estigui molt avançada. Però, si la població coneix el projecte quan les decisions ja estan preses, difícilment sentirà que la seva opinió té alguna utilitat.
La participació primerenca no garanteix el consens ni evita tots els conflictes. Permet, però, detectar problemes abans de consolidar decisions costoses i incorporar coneixement local que pot millorar la proposta. Cal explicar què es vol fer i obrir un diàleg sobre allò que encara es pot modificar: l’emplaçament, la dimensió, els accessos o les condicions de funcionament. També cal respondre a les objeccions amb arguments contrastables i deixar constància dels canvis incorporats i dels motius pels quals altres peticions no es poden assumir.
Perquè la participació resulti creïble, convé acordar des del començament quines decisions estan obertes, quins requisits són obligatoris i com es valoraran les aportacions. Després cal donar una resposta comprensible: què s’ha canviat, per què i amb quines conseqüències. Una reunió o un període de consultes perden valor si la població percep que res del que digui pot influir. Poder incidir tampoc no significa que totes les peticions s’hagin d’acceptar, però sí que s’han de considerar i rebre una resposta raonada.
Aquesta feina necessita espais adequats per escoltar veïns, entitats i activitats afectades, també dels municipis propers. Pot incloure reunions en grups petits, assessorament tècnic independent i canals estables de consulta. Ha de continuar durant les obres, informant de les afectacions temporals, i després de la posada en marxa, amb resultats de seguiment accessibles i resposta a les incidències. No podem donar per acabada la relació amb el territori el dia que s’inaugura la planta.
També hem d’escoltar aquells que no es mobilitzen. El silenci pot expressar acceptació, però també prudència, cansament o la convicció que participar no servirà de res. La visibilitat d’una plataforma no permet conèixer per si sola l’opinió de tot un municipi, com tampoc l’absència de protestes acredita un consens. Escoltar perfils diversos, amb mètodes adequats i sense pressuposar la seva posició, ajuda a reconèixer preocupacions que no arriben a les reunions públiques.
La informació, a més, ha d’arribar per canals que la població utilitzi i consideri accessibles. Publicar documents tècnics en un web és útil, però convé acompanyar-los d’explicacions comprensibles i d’interlocutors que puguin respondre dubtes. Les converses quotidianes i les xarxes de proximitat també influeixen en com s’entén un projecte. Promotors i administracions han de mantenir aquesta interlocució, sense esperar que aparegui una polèmica per explicar la seva actuació.
Trobar una escala viable i un futur compartit
Crec que convé explorar més les instal·lacions de mida mitjana i distribuïdes, properes als recursos i als seus usuaris. En determinats contextos poden facilitar la integració territorial i reduir les necessitats de transport. Tanmateix, diverses plantes petites també poden acumular impactes, i les economies d’escala poden fer que una dimensió menor resulti difícil de sostenir. La mida adequada s’ha de justificar en cada cas.
Si una alternativa més distribuïda aporta avantatges ambientals i territorials demostrables, però té dificultats de viabilitat, proposo estudiar instruments que ajudin a fer-la possible: serveis compartits, cooperació entre municipis, contractes estables o incentius vinculats als beneficis que aporta. Hem d’incorporar aquests beneficis a l’avaluació econòmica i exigir-ne el compliment.
També hem de valorar el cost de no fer res. La pèrdua de projectes viables pot reduir les oportunitats laborals i contribuir a la marxa dels joves, encara que no sigui l’únic factor que explica el despoblament. Aquest risc no s’ha d’utilitzar per pressionar la ciutadania perquè accepti qualsevol instal·lació. Ha de formar part d’una conversa honesta sobre quin futur vol el territori i quines activitats poden sostenir-lo.
Des de Simbiosy defensem que la llicència social s’ha de treballar des de l’origen del projecte. Els promotors han d’acceptar canvis i retre comptes; les administracions han de planificar i garantir els controls; i la societat ha de poder participar amb informació suficient, assumint també les necessitats comunes. Fer projectes ben resolts i compartir-ne les decisions és una tasca exigent. És la tasca que ens ha de permetre cuidar el territori i donar-li futur.
