Taula de continguts
- El límit de les solucions individuals
- Quan l’escala és col·lectiva
- Dissenyar projectes, no només intercanvis
- La col·laboració com a infraestructura de l’economia circular
- El paper del facilitador
- Més enllà del residu
Cada dia, milers de tones de materials amb valor potencial surten de les nostres empreses classificades com a “residus”.
En molts casos, la tecnologia per recuperar-los ja existeix. També existeix, almenys en teoria, un interès econòmic: reduir costos de gestió, substituir matèries primeres o generar nous fluxos de valor. I, tanmateix, una gran part d’aquestes oportunitats mai no arriba a materialitzar-se.
Per què?
Una de les raons menys visibles —però més determinants— és que moltes solucions de valorització de recursos no depenen d’una sola empresa. Depenen de diverses organitzacions que es coordinin: compartint volums, logística, informació, inversions i riscos.
En altres paraules, depenen de projectes col·laboratius.
El límit de les solucions individuals
Durant anys, moltes estratègies d’economia circular s’han plantejat des d’una lògica empresarial individual: cada organització intenta optimitzar els seus propis fluxos de recursos, reduir els seus residus o trobar sortides per als seus subproductes.
Aquest enfocament té sentit, però també té límits clars.
Molts fluxos de recursos no tenen el volum suficient per justificar per si sols una solució tecnològica. En altres casos, el cost de la logística o del pretractament supera el valor econòmic del material recuperat. A vegades el problema no és tècnic ni econòmic, sinó organitzatiu: connectar oferta i demanda de recursos entre sectors diferents no és trivial.
Com a resultat, nombroses oportunitats potencials de recuperació de recursos queden bloquejades en una mena de “zona grisa”: tècnicament possibles, ambientalment desitjables, però econòmicament difícils d’activar per a una empresa aïllada.
Quan l’escala és col·lectiva
En molts casos, la viabilitat apareix quan es canvia l’escala d’anàlisi.
Un subproducte generat per una única empresa pot ser insuficient per alimentar un procés de valorització. Però quan s’agreguen els fluxos de diverses empreses, el volum pot convertir-se en una base suficient per justificar una inversió.
Una cosa semblant passa amb la logística o amb les infraestructures de tractament. Compartir transport, instal·lacions o tecnologies permet repartir costos que d’una altra manera resultarien prohibitius.
O garantir el compromís de subministrament de residus per part d’empreses generadores davant d’una inversió de valorització.
Aquest tipus de configuracions transforma allò que semblava un residu inevitable en una nova cadena de valor basada en recursos secundaris.
Però perquè això passi cal alguna cosa més que una bona idea tecnològica: cal coordinació entre múltiples actors.
Dissenyar projectes, no només intercanvis
Sovint es parla de simbiosi industrial com si es tractés simplement de trobar un nou ús per a un residu. Tanmateix, moltes de les solucions més interessants no s’assemblen a un intercanvi puntual, sinó a projectes estructurats entre diverses organitzacions: una col·laboració en simbiosi.
Aquests projectes poden implicar:
- agregació de fluxos de recursos de diferents empreses
- adaptació de processos industrials
- desenvolupament de noves solucions logístiques
- inversions compartides en infraestructura
- acords de subministrament a mitjà o llarg termini
A la pràctica, això significa que la recuperació de recursos no és només un problema tècnic o ambiental. També és un problema de disseny organitzatiu.
Cal alinear incentius, coordinar decisions i construir confiança entre actors que sovint pertanyen a sectors diferents; en definitiva, construir els models de negoci que els sostinguin.
La col·laboració com a infraestructura de l’economia circular
Si alguna cosa mostren cada cop més experiències de valorització de recursos és que l’economia circular no es basa únicament en tecnologies de reciclatge o tractament. També cal un canvi en la manera de col·laborar.
Una col·laboració que permetrà posar en pràctica, fer viables projectes de valorització i recuperació de recursos. Eliminarà les barreres, generalment per reducció de costos, que impedeixen que les oportunitats es materialitzin.
Aquestes col·laboracions poden adoptar moltes formes i dimensions: xarxes territorials de simbiosi urbanoindustrial, plataformes d’intercanvi de recursos, projectes sectorials o iniciatives que connecten empreses amb perfils complementaris.
Però, en última instància, si ningú organitza el sistema necessari perquè aquesta segona vida sigui possible, aquestes oportunitats no prosperen. Cal la figura del facilitador, per fer que les coses passin.
El paper del facilitador
Quan diverses empreses s’han de coordinar per activar una oportunitat de recuperació de recursos, sorgeixen inevitablement preguntes complexes: qui convoca els actors adequats?, qui analitza la viabilitat tècnica i econòmica?, qui gestiona la informació compartida o qui acompanya el procés de construcció d’acords?
Esperar que una de les empreses implicades assumeixi espontàniament aquest rol no sempre és realista. Cada organització té els seus propis interessos, prioritats i limitacions.
Per això, en molts casos resulta clau la presència d’un actor que actuï com a catalitzador del procés: algú capaç d’identificar oportunitats, connectar actors, estructurar projectes i facilitar la col·laboració entre organitzacions que, d’una altra manera, difícilment treballarien juntes.
El facilitador no substitueix les empreses ni pren les decisions per elles. El seu paper consisteix a reduir la fricció organitzativa que impedeix que moltes idees prometedores es converteixin en projectes reals.
En molts dels projectes de simbiosi urbanoindustrial, aquesta figura l’assumeix personal tècnic d’ajuntaments (departament d’empresa, promoció econòmica), o bé gestors d’associacions de polígons. En definitiva, professionals que treballen per al conjunt d’empreses.
Més enllà del residu
Pensar en termes de projectes col·laboratius permet canviar la perspectiva sobre els anomenats “residus”.
En lloc de veure’ls únicament com un problema de gestió, comencen a entendre’s com a punts de partida per a noves configuracions industrials: connexions entre empreses, entre sectors i entre cadenes de valor que abans no estaven relacionades.
Aquest enfocament no elimina totes les barreres tècniques o econòmiques. Però sí que obre un camí diferent: en lloc de preguntar què pot fer cada empresa individualment amb els seus residus, convida a preguntar-se què podria passar si diversos actors dissenyessin conjuntament una solució.
En molts casos, la resposta és que oportunitats que semblaven marginals o inviables comencen, de sobte, a tenir sentit.
