Verónica Kuchinow. Enginyera agrònoma. CEO Símbiosy
Taula de continguts
- Què és un biopolígon?
- Del polígon industrial a l’ecosistema productiu
- La simbiosi agroindustrial com a lògica del biopolígon
- De la gestió de residus a la creació de noves cadenes de valor
- Què aporta un biopolígon a les empreses?
- Una oportunitat per transformar el territori
- Planificar primer les sinergies i després el sòl
- Què és necessari per impulsar un biopolígon?
- El paper del sector públic i del sector privat
- El facilitador: connectar recursos, empreses i territori
- Cap a una nova generació de polígons industrials
Els biopolígons poden ser molt més que una nova generació de polígons industrials. Poden convertir-se en espais on agricultura, indústria, energia i recursos naturals es connectin per crear noves cadenes de valor basades en la bioeconomia circular.
A Espanya disposem d’un important teixit agroalimentari, ramader, forestal i industrial. Aquesta concentració d’activitats genera també grans quantitats de matèria orgànica i altres recursos susceptibles de ser valoritzats. Al mateix temps, existeix una necessitat creixent de trobar noves fonts d’energia, materials i matèries primeres, reduir costos i avançar cap a models productius més resilients.
En aquest context apareix amb força el concepte de biopolígon.
Però què diferencia un biopolígon d’un polígon industrial convencional? I quin paper pot exercir la simbiosi agroindustrial en el seu desenvolupament?
Què és un biopolígon?
El biopolígon es pot entendre com un ecosistema industrial especialitzat en l’aprofitament de recursos biològics renovables, en el qual empreses, infraestructures i serveis s’organitzen per generar noves cadenes de valor a partir de matèries primeres d’origen agrícola, ramader, forestal o agroindustrial.
La seva lògica es basa en la bioeconomia circular i en la simbiosi industrial: els recursos que una activitat no necessita o que tradicionalment es consideren residus poden convertir-se en matèries primeres, energia o inputs per a altres activitats.
Això pot incloure, entre d’altres, la valorització de residus i subproductes agroalimentaris, la producció de biogàs i biometà, la generació i l’aprofitament de biomassa, la recuperació de nutrients, la producció de biofertilitzants, biomaterials o bioproductes de més valor afegit.
Per tant, un biopolígon no és simplement un polígon industrial “més verd”.
La diferència fonamental és que no es limita a reduir els impactes ambientals de les empreses que s’hi instal·len, sinó que busca dissenyar des del principi les condicions perquè aquestes empreses puguin generar sinergies entre elles i amb el territori.
No es tracta únicament de compartir un espai. Es tracta de compartir recursos, infraestructures i oportunitats.
Del polígon industrial a l’ecosistema productiu
Durant dècades hem desenvolupat polígons industrials pensant fonamentalment en una qüestió: on ubicar empreses.
El biopolígon planteja una pregunta diferent: Quines activitats s’haurien d’ubicar juntes per aprofitar millor els recursos disponibles al territori? Aquesta diferència és fonamental.
En un polígon convencional, les empreses poden compartir una ubicació, però els seus processos productius són essencialment independents. En un biopolígon, en canvi, la proximitat es converteix en una eina per generar relacions de simbiosi.
Una empresa pot trobar-hi una font pròxima de matèria primera; una altra, un comprador per a un subproducte; diverses poden compartir infraestructures de tractament, emmagatzematge energètic o gestió de l’aigua; i poden sorgir noves activitats precisament perquè existeixen aquests recursos i aquestes connexions.
La proximitat deixa així de ser una qüestió exclusivament urbanística per convertir-se en un avantatge competitiu.
La bioeconomia és el punt de partida, però la veritable potència del biopolígon rau a combinar biomassa + energia + aigua + nutrients + CO₂ + calor + infraestructures + empreses. Això l’apropa molt més a un ecosistema de simbiosi agroindustrial que a una simple concentració d’indústries de base biològica.
La simbiosi agroindustrial com a lògica del biopolígon
És aquí on la relació entre biopolígons i simbiosi agroindustrial adquireix tot el seu sentit.
La simbiosi agroindustrial busca connectar les activitats agrícoles, ramaderes, agroalimentàries i industrials mitjançant l’intercanvi i l’aprofitament de recursos.
Un exemple senzill pot ser el següent:
Ramaderia → purins → biogàs → biometà i energia → indústria → digestat → fertilitzant → agricultura
Però les possibilitats van molt més enllà. Les restes agrícoles poden convertir-se en matèries primeres per a nous processos industrials. Els subproductes de la indústria alimentària poden alimentar processos de fermentació. La calor residual d’una activitat es pot utilitzar en una altra. L’aigua regenerada es pot tornar a utilitzar en processos industrials. Els nutrients recuperats poden retornar al territori agrícola.
La qüestió clau és que aquestes relacions són molt més fàcils de desenvolupar quan existeixen proximitat, volum suficient, infraestructures compartides i una planificació orientada a les sinergies.
Per això podem dir que: La simbiosi agroindustrial defineix les relacions i els fluxos; el biopolígon crea les condicions físiques, econòmiques i organitzatives perquè aquestes relacions es puguin desenvolupar.
El biopolígon seria, per tant, una de les formes de territorialitzar i escalar la simbiosi agroindustrial.
De la gestió de residus a la creació de noves cadenes de valor
Aquesta perspectiva canvia també la manera d’entendre els residus. En lloc de preguntar-nos únicament com gestionar un residu, podem preguntar-nos:
Quin recurs conté? Qui el podria utilitzar? Quina nova activitat econòmica es podria desenvolupar a partir d’aquest recurs?
Aquest canvi de mirada pot convertir problemes ambientals en oportunitats empresarials.
Una determinada matèria orgànica pot ser un cost per a qui la genera, però una matèria primera per a una altra empresa. Una infraestructura necessària per gestionar un residu pot convertir-se, al seu torn, en el nucli d’una nova cadena de valor.
Així, el biopolígon pot actuar com a concentrador de recursos i d’empreses, facilitant que apareguin negocis que difícilment sorgirien de manera aïllada.
Què aporta un biopolígon a les empreses?
Per a les empreses, l’especialització de l’espai pot generar avantatges que van molt més enllà de disposar de sòl industrial.
Entre aquests:
- Accés a matèries primeres locals, especialment recursos orgànics i biomassa.
- Major garantia de subministrament, en organitzar i concentrar l’oferta de determinats recursos.
- Infraestructures compartides, com instal·lacions de valorització, emmagatzematge energètic, gestió de l’aigua o tractament de residus.
- Accés a empreses sinèrgiques, situades dins d’una mateixa cadena de valor.
- Reducció de costos logístics, gràcies a la proximitat entre generadors i consumidors de recursos.
- Serveis i facilitació especialitzada, capaços d’identificar i desenvolupar noves sinergies.
- Major atractiu per a la inversió, en existir un ecosistema empresarial i d’infraestructures prèviament definit.
- Posicionament de mercat, associat a la bioeconomia, la circularitat i la descarbonització.
Per tant, l’atractiu del biopolígon no hauria de ser només “venir a instal·lar-se en un espai sostenible”, sinó venir a formar part (i a participar activament) d’un ecosistema empresarial que ofereix oportunitats que una ubicació convencional no ofereix.
Una oportunitat per transformar el territori
Però probablement el potencial més gran dels biopolígons no es troba únicament en les empreses. Es troba en el territori.
En moltes zones, sobretot rurals, existeixen importants recursos agrícoles, ramaders i forestals que actualment tenen un valor econòmic limitat o generen costos de gestió. Al mateix temps, existeixen polígons industrials parcialment ocupats, sòl disponible i activitats econòmiques que podrien generar sinergies entre si. La combinació d’ambdós elements obre una oportunitat.
El biopolígon pot convertir-se en una eina per atreure inversió, generar nova indústria i valoritzar recursos locals, transformant problemes ambientals i costos de gestió en noves oportunitats econòmiques.
Això pot contribuir a diversificar les economies rurals, generar ocupació, atreure activitat industrial i reduir la dependència de recursos i energia externs. En definitiva, pot convertir-se en una eina de desenvolupament territorial i reindustrialització, no únicament de política ambiental.
Planificar primer les sinergies i després el sòl
Aquesta visió obliga també a repensar com planifiquem els nostres polígons industrials.
En molts territoris existeixen sòls industrials previstos urbanísticament que no responen necessàriament a les necessitats de les noves activitats vinculades a la bioeconomia. Una planta de biogàs, una instal·lació de valorització de biomassa o una activitat de transformació de subproductes pot necessitar superfícies, accessos, zones d’emmagatzematge o condicions urbanístiques diferents de les d’una indústria convencional.
A més, si les empreses s’implanten de manera aïllada, es perd una oportunitat fonamental: la possibilitat de dissenyar les sinergies abans que l’espai estigui ocupat.
Per això, un biopolígon s’hauria de planificar a partir dels recursos disponibles i de les oportunitats empresarials que es poden generar:
Quins recursos tenim?
Quines empreses els generen?
Quines empreses els podrien utilitzar?
Quines infraestructures necessitem?
Quines noves activitats podrien aparèixer?
I quines condicions urbanístiques necessitem per fer-les possibles?
La planificació territorial hauria d’incorporar aquestes preguntes des del principi. I aquí és on eines com SYNER Platform i el seu servei de MAPATGE DE RECURSOS SOBRANTS són molt útils.
Què és necessari per impulsar un biopolígon?
El paper del sector públic i del sector privat
Un biopolígon no apareix simplement perquè existeixi sòl disponible. Necessita lideratge, visió empresarial i coordinació.
La iniciativa pública és fonamental per crear les condicions: planificació urbanística, infraestructures, finançament, coordinació institucional i suport a la implantació empresarial.
Però també és necessari un motor privat capaç de generar activitat econòmica i actuar com a tractor de l’ecosistema.
La proposta ha de sorgir del territori i construir-se amb els seus agents. Això és especialment important per generar confiança i acceptació social: un projecte que aporta beneficis econòmics, ambientals i socials al conjunt del territori té moltes més possibilitats d’obtenir l’anomenada llicència social per operar.
I entre tots dos mons apareix una figura especialment rellevant: el facilitador.
El facilitador: connectar recursos, empreses i territori
La complexitat d’aquests projectes fa necessària una figura capaç de connectar els diferents elements del sistema.
Un facilitador especialitzat pot identificar recursos i oportunitats, buscar empreses interessades, desenvolupar sinergies, coordinar els diferents agents, donar suport a la definició d’infraestructures i acompanyar les empreses durant la seva implantació.
Pot actuar, en certa manera, com el “comercial” de l’ecosistema, no venent simplement parcel·les, sinó venent les oportunitats que existeixen gràcies a les connexions entre empreses i recursos.
També ha de ser capaç de treballar amb urbanisme, administracions i organismes responsables d’autoritzacions i llicències, perquè un dels principals obstacles per a aquests projectes es pot trobar precisament en la complexitat administrativa.
Per això, desenvolupar un biopolígon requereix tant “enginyeria” industrial i empresarial com “enginyeria” territorial i institucional.
Cap a una nova generació de polígons industrials
El concepte de biopolígon ens convida, en definitiva, a canviar la pregunta. No es tracta de fer polígons industrials més sostenibles.
Es tracta de dissenyar espais industrials que siguin capaços de generar sostenibilitat i competitivitat a partir de les relacions entre les empreses i els recursos del territori.
En aquest model, la matèria orgànica, la biomassa, deixen de veure’s únicament com un residu; la proximitat es converteix en un avantatge competitiu; les infraestructures passen a ser elements de connexió; i les empreses deixen de ser unitats aïllades per formar part d’un ecosistema productiu.
La simbiosi agroindustrial és la lògica que permet connectar aquests elements: el biopolígon és l’espai —físic, empresarial i organitzatiu— que els pot fer realitat.
I aquesta pot ser precisament la seva oportunitat més gran: no construir nous polígons per allotjar empreses, sinó construir ecosistemes industrials capaços d’atreure empreses perquè ja existeix un sistema de recursos, infraestructures i sinergies del qual formar part.
El repte no és només produir millor. És dissenyar territoris on els recursos circulin, les empreses col·laborin i els problemes ambientals es puguin convertir en noves oportunitats de negoci.
