El paper de la col·laboració en simbiosi per activar la demanda i consolidar el mercat de matèries primeres secundàries
Taula de continguts
- Simbiosi industrial: col·laboració i visió sistèmica
- El paper de la simbiosi industrial en la gestió de residus
- El mercat de MPS com a palanca de canvi
- L’escala territorial és clau
- La simbiosi com a palanca de canvi: on pot actuar?
- Les dades com a infraestructura per al mercat
- De recuperar materials a construir mercats
En economia circular, un dels grans objectius és aconseguir que els materials que utilitzem continuïn circulant per la nostra economia tant de temps com sigui possible, conservant-ne el valor i reduint la necessitat d’extreure noves matèries primeres.
Bona part dels esforços fets durant les darreres dècades s’han orientat a millorar la nostra capacitat de recuperar materials. Hem optimitzat processos, reduït consums i aprofitat millor els recursos. També hem desenvolupat sistemes de recollida, plantes de tractament, tecnologies de separació i processos de valorització cada vegada més sofisticats.
L’esforç ha estat enorme i ens ha permès avançar. Però sembla que estem arribant a un punt en què fer més del mateix ja no és suficient.
La gestió dels residus municipals fa anys que mostra dificultats per avançar al ritme necessari i continua lluny de l’objectiu del 65 % de reciclatge el 2035. Com que les plantes de selecció produeixen aproximadament un 10 % de rebuig, això obliga a fer més eficients les recollides selectives per assolir aquests objectius de reciclatge.
A escala global, la situació tampoc no convida a l’optimisme. Segons el Circularity Gap Report 2025, només el 6,9 % dels materials que entren a l’economia mundial provenen de fonts secundàries. Més del 93 % segueixen un model essencialment lineal d’extracció, ús i descart. I la tendència de fons no està millorant.
Necessitem «passar de pantalla». I per aconseguir-ho no n’hi ha prou de continuar fent millor allò que ja fèiem. Hem de començar a fer coses diferents.
Una de les claus pot ser en dos conceptes que es troben en l’origen mateix de la simbiosi industrial: col·laboració i visió sistèmica.
Simbiosi industrial: col·laboració i visió sistèmica
Gràcies a la col·laboració en simbiosi, podem transformar un cost en una oportunitat de negoci: convertir un residu en un recurs i fer econòmicament viables solucions d’economia circular que, de manera aïllada, mai no arribarien a funcionar.
Però aquestes sinergies només es poden identificar i desenvolupar des d’una mirada sistèmica. Perquè els recursos no funcionen en compartiments estancs. Formen part d’un mateix sistema.
Diverses empreses poden generar un material que una tercera activitat necessita. Una indústria pot disposar de calor residual que una altra pot aprofitar. Una depuradora pot generar recursos que es poden utilitzar en l’agricultura o la indústria. Diverses empreses poden compartir una infraestructura d’emmagatzematge, tractament o logística.
Hem de deixar de mirar únicament el final del nostre propi tub. Hem de pujar a una escala i mirar al voltant. Descobrir qui hi ha al final dels altres tubs. Entendre quins recursos sobren a uns i quins necessiten els altres.
És aquí on apareixen oportunitats que, vistes de manera aïllada, simplement no existeixen.
La col·laboració en simbiosi permet transformar un cost en una oportunitat de negoci, convertir un recurs sobrant en matèria primera per a una altra activitat i fer econòmicament viables solucions circulars que, de manera aïllada, mai no arribarien a funcionar. I aquesta col·laboració només es pot construir des d’una mirada sistèmica.
Hem de deixar de gestionar recursos per començar a gestionar ecosistemes.
El paper de la simbiosi industrial en la gestió de residus
Passar de la gestió de residus a la gestió de recursos requereix la visió sistèmica de què parlàvem abans. Hem de passar de gestionar residus a gestionar ecosistemes: conèixer els fluxos de materials —les entrades i sortides— de les empreses i identificar noves oportunitats entre elles que facin viables solucions amb un impacte positiu, tant per a les empreses que les impulsen com per als territoris que les acullen i integren.
La simbiosi industrial pot treballar de manera especialment eficient en dos punts clau de la gestió dels residus: les sortides de materials, és a dir, els residus i recursos sobrants susceptibles de recuperació, i les entrades de matèries, entre les quals hi ha les matèries primeres secundàries o els materials reciclats.
Pel que fa a les sortides de materials, la simbiosi industrial permet identificar i localitzar empreses que generen residus similars per concentrar-los, facilitant solucions mancomunades i millorant així la viabilitat de la logística inversa i de la recuperació de materials.
Pensem en la nostra economia lineal actual. Extraiem materials concentrats en mines, explotacions que abasteixen un nombre cada vegada més gran d’indústries transformadores. A partir d’aquí, aquests materials es distribueixen per tota l’economia fins a arribar a centenars o milers de consumidors. I després ens proposem recuperar-los!
Hem de ser capaços de saber on són, en quines quantitats i amb quines característiques, i tornar-los a concentrar. En el fons, també és un problema de dispersió i logística. Un problema d’entropia.
Aquí és on la col·laboració en simbiosi resulta especialment efectiva. Gràcies a aquesta col·laboració es poden crear nous models de negoci que facin viables el transport, les inversions en infraestructures, els processos tecnològics necessaris i altres solucions que, individualment, no tindrien prou escala o rendibilitat.
El mercat de MPS com a palanca de canvi
Durant anys hem treballat fonamentalment per augmentar l’oferta de materials recuperats: recollir més, separar millor, reciclar més i obtenir materials secundaris de més qualitat.
Tot això continua sent necessari. Però millorar l’oferta no garanteix que hi hagi demanda.
Quan una empresa recuperadora obté una matèria primera secundària, aquesta competeix en molts casos amb matèries primeres verges que disposen de mercats consolidats, especificacions conegudes, cadenes de subministrament establertes i preus que no sempre reflecteixen els seus impactes ambientals.
El resultat és una paradoxa: podem tenir materials tècnicament recuperables que acaben tenint poc valor econòmic perquè no hi ha una demanda suficient, estable i previsible.
Per això, desenvolupar un mercat de matèries primeres secundàries exigeix treballar simultàniament en dos fronts: l’oferta de materials recuperats i la demanda capaç d’absorbir-los.
I fins ara no hem prestat prou atenció a aquesta segona dimensió, tot i que es podria convertir en una eina eficaç per estimular la recuperació.
Perquè la demanda pot ser precisament el motor que necessitem per augmentar la recuperació: si hi ha una empresa disposada a comprar un determinat material secundari, apareixerà un incentiu per recuperar-lo i gestionar-lo correctament. Si hi ha una demanda estable i suficient, pot justificar inversions en noves infraestructures de recollida, classificació, tractament o transformació.
I l’efecte pot anar encara més enllà: si sabem que hi ha un mercat per a un determinat material, els mateixos generadors tindran incentius per redissenyar els seus processos de manera que els recursos sobrants siguin recuperables i compleixin les especificacions que demana aquest mercat.
La demanda pot, per tant, actuar com a palanca per transformar tota la cadena de valor.
L’escala territorial és clau
La visió sistèmica i l’escala territorial plantegen una qüestió clau perquè aquests mercats funcionin: la concentració i la continuïtat dels recursos.
Una empresa pot generar per si sola un volum insuficient per justificar una determinada operació de recuperació. Però hi pot haver desenes d’empreses properes que generin materials similars.
De la mateixa manera, pot existir una indústria amb una demanda important que cap font individual sigui capaç d’abastir.
L’escala territorial permet connectar totes dues realitats.
En una comarca, una àrea industrial o una regió hi trobem simultàniament empreses consumidores de matèries primeres, activitats generadores de recursos sobrants, gestors i recicladors, infraestructures de tractament, logística, centres tecnològics i administracions.
El repte és connectar aquestes peces per construir cadenes de valor prou grans, estables i competitives.
Aquí la simbiosi industrial té un paper especialment rellevant.
La simbiosi com a palanca de canvi: on pot actuar?
La simbiosi industrial, com estem veient, pot esdevenir una palanca per activar aquests mercats; i ho fa treballant sobre diferents elements del sistema.
Primer, identificant i cartografiant els recursos.
Hem de conèixer quins materials sobrants hi ha, qui els genera, en quines quantitats, amb quines característiques, on són i com evolucionen al llarg del temps.
Però també hem de cartografiar la demanda: quines empreses consumeixen matèries primeres, quines podrien incorporar materials secundaris i quins requisits haurien de complir.
Segon, agregant oferta i demanda.
La concentració de recursos i necessitats pot fer viables solucions que no ho serien per a una única empresa. Agregar fluxos permet assolir volums suficients i reduir costos de recollida, transport i tractament.
Tercer, identificant les infraestructures necessàries.
Una cadena circular necessita molt més que un generador i un consumidor. Pot requerir recollida específica, logística inversa, emmagatzematge, classificació, pretractament, transformació o noves instal·lacions de recuperació.
Quart, dissenyant solucions col·laboratives.
De vegades la solució no consisteix a connectar dues empreses, sinó a desenvolupar conjuntament una nova infraestructura, compartir una inversió, adaptar processos o crear un nou model de negoci.
I cinquè, facilitant les relacions.
Els projectes sistèmics són complexos. Hi intervenen nombrosos agents amb interessos, coneixements, llenguatges i capacitats diferents. La col·laboració no es produeix automàticament perquè dos punts apareguin connectats en un mapa.
Cal algú que ajudi a construir la relació, analitzar-ne la viabilitat, identificar barreres i acompanyar els actors fins a convertir una oportunitat en un projecte.
Les dades com a infraestructura per al mercat
En tot aquest procés, la digitalització pot tenir un paper fonamental. Perquè per poder gestionar cal informació. Calen dades.
La cartografia de recursos permet construir una visió territorial de l’oferta i la demanda i detectar oportunitats que serien difícils d’identificar des d’una perspectiva individual. Però el veritable valor rau a convertir aquestes dades en decisions.
Quins materials hem de prioritzar. On hi ha prou oferta. Quines demandes es podrien activar. Quins actors hem de connectar. Quines infraestructures falten. Quines oportunitats tenen prou potencial per convertir-se en projectes.
En simbiosi industrial, aquestes cartografies són indispensables i hi ha eines digitals que fan que aquest procés sigui molt més eficient i ràpid. Algunes permeten fins i tot treballar amb dades estimades, un aspecte especialment important perquè l’accés a dades reals és, en moltes ocasions, limitat. Plataformes com SYNER utilitzen dades estimades a partir d’anàlisis estadístiques, big data i intel·ligència artificial, cosa que permet cartografiar recursos i oportunitats en diferents territoris i ecosistemes.
Les dades són la infraestructura immaterial no només de la simbiosi industrial, sinó també d’una gestió eficient dels recursos.
Naturalment, la cartografia i la disponibilitat de dades són només el primer pas: permeten obtenir una fotografia general per prendre decisions. Però mai no poden substituir la col·laboració i la facilitació, tan necessàries per implementar les solucions i fer que les coses passin.
De recuperar materials a construir mercats
El desenvolupament d’un mercat consolidat de matèries primeres secundàries no depèn únicament d’aconseguir taxes de reciclatge més elevades.
Necessita compradors, demanda, qualitat, continuïtat, logística, confiança i infraestructures. I necessita que aquests elements es desenvolupin conjuntament.
Per això, potser el proper salt de les polítiques d’economia circular no hauria de consistir únicament a preguntar-nos com recuperar més tones, sinó també:
Quina demanda podem activar perquè aquestes tones tinguin un mercat?
La resposta exigeix treballar des del territori i al llarg de tota la cadena de valor. Cal connectar empreses generadores i consumidores, gestors, recicladors, tecnòlegs, infraestructures i administracions. I cal fer-ho des d’una visió sistèmica.
La simbiosi industrial pot ser l’espai de col·laboració on totes aquestes peces es trobin.
La Plataforma de Simbiosi Industrial de Catalunya (PSIC), que té com a objectiu facilitar l’intercanvi de recursos entre empreses i entitats, ja comença a plantejar-se com utilitzar aquesta capacitat de connexió per abordar el repte d’activar la demanda: agregar recursos, identificar les infraestructures necessàries i desenvolupar cadenes de subministrament de matèries primeres secundàries capaces de competir amb les convencionals.
És un camí llarg i queda molta feina per fer. Però cal començar. I, en algun moment, cal fer el primer pas.
Som-hi!
