Escrit per: Mireia Bringué
Taula de continguts
- La tecnologia és només una part de la viabilitat del projecte
- Mapar recursos i actors ajuda a dissenyar la cadena de valor
- Identificar els actors no és suficient: cal facilitar la col·laboració
- Abans de buscar finançament, cal reduir els riscos del projecte
- La regulació s’ha d’analitzar des de les primeres fases
- Analitzar el valor que es genera en tota la cadena
- Acompanyar cada projecte segons el que necessita
Una tecnologia prometedora no garanteix que un projecte de bioeconomia arribi a posar-se en marxa. Per fer-lo realitat, també cal assegurar el subministrament de recursos, trobar sortida per als productes, coordinar els qui hi participen, resoldre els requisits regulatoris i construir un model econòmic que funcioni.
Aquest treball —menys visible que la mateixa tecnologia, però decisiu— ha estat al centre de BioBoost. Durant quatre anys, aquest projecte europeu ha acompanyat iniciatives de bioeconomia circular a Catalunya mitjançant serveis d’assistència per al desenvolupament de projectes (Project Development Assistance, PDA). El suport ha cobert àmbits tècnics, legals, empresarials i financers, a més del mapatge de recursos i actors, la facilitació i l’anàlisi d’impacte.
Símbiosy hi ha participat juntament amb Inveniam, Aeris i RocaJunyent. Des de la nostra experiència en simbiosi industrial, hem contribuït a connectar recursos, empreses i coneixement perquè les idees poguessin avançar amb una visió més completa de la seva cadena de valor.
BioBoost va avaluar 20 iniciatives i en va acompanyar 11 amb plans de desenvolupament adaptats a les seves necessitats. Es van prestar prop de 60 serveis especialitzats. El treball va contribuir a activar quatre inversions, mobilitzar al voltant de 10 milions d’euros i identificar un potencial d’inversió superior a 50 milions. Els serveis van rebre una valoració mitjana de 4,5 sobre 5.
Més enllà d’aquestes xifres, BioBoost ha permès extreure aprenentatges aplicables a altres projectes i territoris que vulguin impulsar la bioeconomia circular.
1. La tecnologia és només una part de la viabilitat del projecte.
Una solució pot funcionar tècnicament i, tot i així, no estar preparada per implantar-se. Hi ha prou matèria primera durant tot l’any? Qui la subministrarà i en quines condicions? A qui es vendrà el producte? Com es cobriran el transport, els permisos i la inversió? Qui prendrà les decisions i assumirà cada responsabilitat?
En els projectes que hem acompanyat, algunes de les principals dificultats no eren en el procés tecnològic, sinó en qüestions com la manca de dades fiables sobre els recursos disponibles, l’absència d’acords de subministrament o la incertesa sobre els mercats dels productes resultants.
Per això, avaluar una tecnologia exigeix mirar també el conjunt: recursos, logística, mercat, regulació, finançament i organització. Com més aviat es plantegin aquestes preguntes, més fàcil serà detectar què falta i orientar el treball següent.
2. Mapar recursos i actors ajuda a dissenyar la cadena de valor.
El mapatge permet passar d’una oportunitat aparent a una imatge més precisa del que es pot fer. Pel que fa als recursos, interessa conèixer no només la quantitat, sinó també la qualitat, l’estacionalitat, la ubicació, els usos actuals i les condicions de transport. En els productes i subproductes, convé analitzar-ne les característiques i les destinacions actuals, així com altres possibles aplicacions.
Aquesta anàlisi ha d’anar acompanyada d’un mapatge d’actors: qui genera o controla els recursos, qui podria transformar-los o transportar-los, qui utilitzaria els productes i quin paper poden tenir les administracions, els centres de recerca o les entitats financeres. Així s’identifiquen dependències, possibles col·laboracions i buits que encara cal resoldre.
En el projecte de l’Agroparc de Casa Ametller vam estudiar com valoritzar residus agrícoles de la mateixa activitat i d’explotacions i zones forestals properes mitjançant digestió anaeròbia. El mapatge va ajudar a identificar quins recursos locals podien alimentar el procés i qui podria aprofitar el biogàs i altres productes resultants.
Amb Labin, empresa de fertilitzants i productes de base biològica per a l’agricultura, vam analitzar tant les entrades com les sortides del procés. Vam mapar fonts alternatives de proteïnes d’origen animal que es podrien emprar com a matèria primera i vam estudiar els productes obtinguts i els seus possibles usos més enllà del sector agrícola, on s’utilitzen actualment. També vam identificar empreses, centres de recerca i altres agents amb els quals explorar col·laboracions i donar suport a l’escalat.
El mapatge no substitueix els estudis de viabilitat tècnica, econòmica, comercial o regulatòria. Serveix per orientar aquestes anàlisis i concentrar-les en alternatives amb possibilitats reals. A Símbiosy l’utilitzem precisament per ajudar a prendre decisions i construir cadenes de valor ajustades al territori.
3. Identificar els actors no és suficient: cal facilitar la col·laboració.
Els projectes de bioeconomia circular rarament depenen d’una única organització. En una mateixa cadena de valor hi poden participar productors de biomassa, indústries, proveïdors tecnològics, operadors logístics, administracions públiques, centres de recerca, inversors i possibles usuaris dels productes finals.
El mapatge permet identificar qui hauria de formar part d’aquesta cadena. La facilitació ajuda a convertir aquestes connexions potencials en una col·laboració efectiva.
Les organitzacions implicades poden utilitzar llenguatges diferents, treballar a ritmes diferents i perseguir objectius que no sempre coincideixen. Per això, cal crear una visió compartida, aclarir les funcions de cada participant, alinear expectatives, gestionar possibles desacords i mantenir l’avenç del projecte.
El cas de la valorització de la llana a Tagamanent ho il·lustra bé. Desenvolupar una cadena de valor local no requeria únicament identificar una tecnologia adequada per tractar la llana. També calia connectar ramaders, empreses transformadores, usuaris potencials, centres de recerca i administracions públiques al voltant d’una oportunitat comuna. Aquest treball va permetre crear una primera xarxa d’actors interessats a buscar conjuntament solucions per al tractament i la valorització d’un recurs que, sovint, acaba gestionant-se com a residu.
La facilitació s’ha de planificar des de l’inici i disposar de temps, capacitats i recursos específics. Identificar una possible sinergia és només el primer pas: per fer-la realitat, cal construir i acompanyar la col·laboració.
4. Abans de buscar finançament, cal reduir els riscos del projecte.
L’accés al finançament s’identifica habitualment com un dels principals obstacles per als projectes de bioeconomia. Tanmateix, buscar inversors no sempre és la primera necessitat.
Per avaluar una oportunitat, els inversors necessiten informació fiable, una tecnologia prou validada, un mercat definit, previsions econòmiques realistes i claredat sobre els permisos, la propietat del projecte i el seu model de governança. També necessiten garanties raonables sobre el subministrament de matèries primeres i la venda dels productes obtinguts.
Moltes iniciatives de bioeconomia encara estan desenvolupant aquests elements quan comencen a buscar finançament. A més, els seus perfils de risc poden resultar poc coneguts, especialment quan depenen de diversos proveïdors, infraestructures compartides o models cooperatius.
També hi ha un desajust d’escala. Algunes iniciatives necessiten inversions relativament petites o progressives, mentre que molts fons treballen amb imports mínims superiors. Al mateix temps, els projectes més innovadors poden trobar-se en un punt intermedi: massa avançats per a determinades ajudes, però encara poc madurs per atraure inversió privada.
Per això, abans de presentar un projecte a possibles finançadors, cal reduir progressivament els seus principals riscos. Això pot implicar validar la tecnologia, formalitzar acords de subministrament i compra, completar els estudis tècnics, resoldre qüestions regulatòries, dividir la inversió en fases o combinar finançament públic i privat.
La inversió no depèn únicament de comunicar millor el projecte. Depèn, sobretot, de demostrar que els elements necessaris per fer-lo viable estan prou definits.
5. La regulació s’ha d’analitzar des de les primeres fases.
En bioeconomia circular, un material es pot considerar recurs en una etapa i residu en una altra. El seu ús pot estar subjecte a normes diferents segons l’origen, la composició i la destinació, per exemple, sobre subproductes animals, fertilitzants, productes químics, seguretat alimentària o fi de la condició de residu. A això s’hi afegeixen permisos ambientals, requisits urbanístics i competències administratives.
Si aquestes qüestions es revisen quan la solució ja està dissenyada, poden obligar a canviar matèries primeres, productes, ubicació o tecnologia, amb el cost i els retards que això implica. L’anàlisi regulatòria ha de començar aviat i ajudar a definir què es pot utilitzar, quins requisits caldrà complir i quins productes es podran comercialitzar.
La regulació no és una comprovació final que es fa quan el projecte ja està dissenyat. És un dels elements que en condicionen el disseny des del principi.
6. Analitzar el valor que es genera en tota la cadena.
En bioeconomia circular, el resultat d’un projecte no es mesura només pel que produeix o ingressa una empresa. Si un subproducte que abans suposava un cost es converteix en matèria primera per a una altra activitat, el benefici es pot repartir entre diversos baules: qui el genera redueix una càrrega de gestió, qui el transforma crea un producte i qui l’utilitza accedeix a un recurs. El territori també hi pot guanyar si aquesta activitat aprofita recursos locals i manté ocupació i ingressos a la zona. Aquest valor que es crea a través de les relacions entre actors l’anomenem valor sistèmic.
L’experiència de BioBoost ens ha ensenyat que aquests beneficis no es fan visibles per si sols. Cal entendre què canvia gràcies al projecte, qui obté valor i quins costos o responsabilitats assumeix cada part. Després es poden triar indicadors adequats —per exemple, recursos aprofitats, costos de gestió evitats, energia produïda, emissions reduïdes o ocupació local— per descriure els resultats i comparar alternatives. No es tracta d’acumular xifres, sinó de mesurar allò sobre què el projecte pot influir realment.
La lliçó apresa és avaluar cada iniciativa tant per la seva viabilitat econòmica com pel valor que genera per als altres actors de la cadena i per al territori. Identificar i mesurar totes dues dimensions ajuda a prendre decisions més ben fonamentades i a reconèixer quines condicions permetran que aquests beneficis es mantinguin.
Acompanyar cada projecte segons el que necessita
BioBoost també ens ha confirmat que accelerar projectes no consisteix a oferir el mateix paquet de serveis a tothom. Cada iniciativa parteix de recursos, actors, tecnologies i barreres diferents. L’acompanyament ha de començar amb un diagnòstic i un full de ruta propi, capaç de canviar quan apareixen noves dades.
Un projecte pot necessitar suport tècnic; un altre, mapatge, desenvolupament de mercat, anàlisi regulatòria, estructuració financera o facilitació. Sovint necessita diverses d’aquestes capacitats alhora. Per això, els territoris necessiten estructures de suport estables que conservin el coneixement i connectin promotors amb empreses, administracions, centres de recerca i entitats financeres, també quan acaba un projecte finançat.
Accelerar no significa saltar-se etapes. Significa plantejar a temps les preguntes que, si es deixen per més endavant, poden frenar tot el projecte.
